Criminalística

En contra del que el profà pugui pensar, la investigació criminalística no va iniciar-se dins l’àmbit dels cossos policials o de seguretat, sinó en el mon del Dret i en el context de la instrucció judicial penal.

El Jutge Instructor Johann Baptist Gustav Gross, el qual ha passat a la història com Hans Gross, és considerat el pare de la criminalística. Nascut el 9 de desembre de 1847 a la ciutat austríaca de Graz, en la seva etapa d’estudiant de Dret, havia posat reiteradament de manifest, l’absència d’eines que aplicaren coneixements científics i pràctics per resoldre les qüestions criminals.

L’any 1869, Hans Gross comença la seva carrera com a Jutge d’Instrucció i al llarg dels següents 20 anys, va recopilar, sistematitzar i abocar tota la seva experiència i idees a la seva obra de 1893, traduïda amb el títol “Manual del Juez de Instrucción”.

En la seva obra, Hans Gross asevera : “el delincuente ha podido antes y después de cometer el delito, utilizar cuantos medios le sugiera su astucia e instinto de conservación para burlar la acción investigadora del estado y eludir la pena; en tanto que el juez, con los datos incompletos que le suministra el hecho realizado, se ve en la necesidad de despejar la incógnita del proceso, que cuidadosamente ocultan, de un lado la fatalidad y de otro los esfuerzos del criminal, razón por la que, le es indispensable suplir estas deficiencias, no sólo por el impulso poderoso de su talento, sino también por los consejos de la experiencia, propia o ajena, que a esta tendrá que acudir en defecto de la primera, ya que sin ella rara vez podrá llevar a término feliz la empresa que la sociedad le confía”

Hans Gross descriu “Criminalística” al cúmul de coneixements, auxiliars del Dret, com l’anàlisi sistemàtic de les empremtes deixades pel culpable, virant la metodologia de la investigació del fet a les dades que aporten les evidències físiques, molt més fiables que les manifestacions dels testimonis.

Aquesta metodologia proposada per Gross, suposava coneixements, per part del Jutge, que eren d’esperar en els metges legalistes i químics forenses de la època, però també aportacions innovadores i originals com l’examen del lloc dels fets, de documents, la recerca d’empremtes, rastres i vestigis de tot tipus, pel que també va descriure el “Bolso de la Comisión”, molt similar als actuals equipaments pel processament d’escenaris del delicte.

Els coneixements científics auxiliars del Dret proposats, Gross els va enquadrar en 15 especialitats o branques de coneixement : Antropometria, Argot Criminal, Comptabilitat, Criptografia, Dibuix Forense, Documentoscòpia, Explosius, Fotografia, Grafologia, Fets de Trànsit Ferroviari, Hematologia, Incendis, Interrogatori, Medicina Legal i Química Legal.

L’any 1896 el mateix Hans Gross, havia recopilat, classificat i descrit una àmplia varietat d’objectes relacionats directa o indirectament amb les tasques del Jutge d’Instrucció, i va crear el Museu Criminològic de la Universitat de Graz, com aportació pels estudiats de Dret, Jutges i agents de la Policia Judicial.

Tot i les recomanacions de Gross, el Ministeri d’Educació i Ciència, no va aprovar la introducció de la Criminalística com a càtedra obligatòria en la carrera de Dret, atorgant-li l’any 1905 un lloc com a professor de dret penal a la Universitat de Graz.

L’any 1912 va ser inaugurat el "Reial i Imperial Institut de Criminologia de la Universidad de Graz", únic a escala mundial.

Podem afirmar sense dubte, que Hans Gross, en el seu moment i fins la seva mort el 15 de desembre de 1915, va revolucionar la investigació criminal científica, publicant altres obres, no tan conegudes mundialment, com Psicologia Criminal, Enciclopèdia de Criminalística i La Investigació de las Circumstancies del Crim, amb uns resultats globals determinants fins ben entrat el segle XX i, el seu mètode científic va ser conegut amb el nom d’Escola Criminològica de Graz que el va fer famós i reconegut a tot el Mon.

Una altre referència personal ineludible, pel que respecte als pioners de la criminalística, es el francès Edmond Locard. Locard va estudiar a la Universitat de Lyon, on va llicenciar-se en Dret i va doctorar-se en medicina. Va treballar com ajudant d’un altre pioner forense, Alexandre Lacassagne, professor de medicina forense en la mateixa universitat de Lyon.

Edmond Locard va continuar en el seu lloc a la universitat fins l’any 1910 que va fundar el Laboratori de Criminalística de Lyon. Fou, tanmateix, director de gabinet de la Policia Local de la ciutat de Lyon.

Edmond Locard va escriure tractats de criminalística i poruscòpia. Es autor de Traité de Criminalistique, un tractat en set volums que constitueix una autèntica i imprescindible referència en la matèria, en la qual s’afirmava que “escriure la història de la identificació és escriure la història de la criminologia”. També és seva la frase “les restes microscòpiques que cobreixen la nostre roba i els nostres cossos son testimonis muts, segurs i fidels, dels nostres moviments i de les nostres interrelacions”.

Locard és l’autor del conegut “Principi de l’Intercanvi”, que expressava dient, que “sempre que dos objectes entren en contacte, transfereixen part del material que els conformen, produint-se així un intercanvi de matèria”.

L’anomenat "Principi de l’intercanvi de Locard", no havia estat formulat com a tal. És en la seva monumental obra, Traité de Criminalistique, on va fer la contundent observació : “És impossible que un criminal actuï, especialment en la tensió de l’acció criminal, sense deixar rastres de la seva presència”.

A partir d’aquesta asseveració de Locard, gran part de la literatura especialitzada, considera aquest principi com el pilar fonamental de les disciplines criminalístiques.

La primera referència trobada d’aquest principi de l’intercanvi de Locard apareix a l’obra de Reginald Morrish, The Police and Crime-Detection Today.

El principi va ser reiterat per L.C. Nickolls, l’any 1956, atribuint-li a Locard qui ho va enunciar l’any 1928 i, confirmant-lo com el principi essencial aplicable al treball dels microscopistes forenses de tot el mon.

Arribats a aquest punt, al llarg de la exposició introductòria s’ha fet esment de manera alternativa i aleatòria a CRIMINALÍSTICA i a CRIMINOLOGIA. Això no és degut a que siguin termes sinònims, a un ànim premeditat per la meva part o a la inexistència d’interrelacions o paral•lelismes entre ambdues ciències.

Val a dir que CRIMINALÍSTICA, a hores d’ara, encara no existeix en el nostre diccionari. Si que trobarem CRIMINALISTA, definit com “versat en dret penal o estudiós de les matèries criminals”. Tanmateix, localitzarem CRIMINOLOGIA com el “Conjunt de coneixements científics sobre el delicte que té per objecte descobrir-ne les causes, analitzar-ne les formes d'aparició com a fenomen individual i social i establir els mitjans de prevenir-lo”.

Ja poden comprovar que la CRIMINOLOGIA s’encarrega de l’estudi del delicte, del delinqüent i de la víctima, de com evitar un fet antijurídic o de quins mecanismes mentals, socials o ambientals han portat a un determinat individu a cometre aquesta acció criminal, de com evitar-la en un futur, aplicant-se a la CRIMINOLOGIA altres ciències a l’estudi criminal com l’antropologia, la sociologia, la psicologia, la psiquiatria, la victimologia, etc.

Per contra, la CRIMINALÍSTICA s’encarrega de donar resposta científica a la comissió del delicte en base a evidències físiques i objectives.

El terme CRIMINALÍSTICA, etimològicament prové del llatí CRIME i INIS, que significa delicte greu, Així com dels sufixos grecs ISTA i ICA que signifiquen ocupació o ofici.

Una definició més o menys ajustada a la pràctica habitual i inspirada en els principis dels precursors Gross i Locard seria : La criminalística és la disciplina auxiliar del Dret Penal que té per objecte la verificació i el descobriment dels il•lícits penals, així com les persones implicades en el fet delictiu, aportant en tot cas, els elements incriminatoris o exculpatoris de la seva participació.

És una ciència multidisciplinar on s’apliquen altres ciències, coneixements, mètodes i tècniques com la inspecció ocular tècnico-policial o processament de l’escenari d’un delicte, la fotografia, la planimetria, la lofoscòpia, la documentoscòpia, la balística, la biologia, la química, la mecànica, la física, la medicina legal, l’antropologia i un llarg etc.